CONSUMO SOLIDARIO (*)

Consumo solidario

Tras una época de consumo irresponsable, ahora puede ser un acto de solidaridad que los que puedan consuman.

(Per veure l'article complet anomenat Consumo solidario escrit pel Sr. Miquel Roca i Junyent només us cal premer l'enllaç que hi ha al titol d'aquest article).

************************************************************************

Resposta d'en Pere Tor a l'article del Sr. Roca.

Apreciat Sr. Miquel Roca. Penso que es tot un luxe poder llegir els seus comentaris aquí a La Vanguardia i encara es més un luxe poder ficar cullerada a partir de l'excel·lent base que ens proporcionen els seus comentaris.

Queda clar que la crisi parteix d'un tema de falta de confiança, els NINJAS americans van tenir crèdit mentre hi va haver confiança, i mentre els preus dels immobles continuaven pujant la roda va funcionar prou bé. Es clar que els preus que van assolir els immobles americans van resultar ser massa especulatius i aquí es on es va trencar l'invent.

Ningú dubte de que un cop els preus immobiliaris siguin els reals, la inversió en immobles tornarà a ser interessant i a partir d'aquell moment la crisi s'haurà acabat. I quin es el preu real del immobilitzat?. Doncs sr. Roca aquesta és la gran pregunta. Una pregunta que ningú s'atreveix a contestar ja que el preu es el que dona el mercat.

En aquestos moments només el consum pot mantenir les empreses funcionant i per tant posar-nos en una situació favorable per a la sortida de la crisi. Siguem conscients doncs de que hi ha crisi. Vetllem per la nostra seguretat financera i a partir d'aquí consumim per donar-nos el plaer i per fer funcionar l'economia de les nostres empreses. Ah! I si comprem productes fabricats a prop siguem conscients de que fomentarem la economia més propera i limitarem el consum energètic.

EL FACTOR HUMÀ

Des de la política, algú hauria d'apel · lar a recuperar el treball i l'esforç, bases d'una societat del benestar.

.

.

No tot depèn dels governs, també els ciutadans han de posar una mica de la seva part.
La crisi ha adquirit dimensions imprevistes i correspon a tots els poders públics adoptar les mesures més urgents i imprescindibles per a limitar les seves conseqüències i definir un escenari normatiu que faci més fàcil la recuperació.

Però aquí no s'esgota el catàleg de tot el que s'ha de fer. Ni els qui han de ser els agents encarregats de portar a bon terme. La crisi té un diagnòstic difícil i complex. Trigarem temps a definir exactament el perquè del que està passant. Però ens equivocaríamos tots i molt si volguéssim carregar la responsabilitat només a uns quants o refugiats en el tòpic de la fragilitat del sistema. S'ha produït una cadena d'errors i d'ambicions que, amb la perspectiva del temps, descobrim que només podien acabar malament.

Enriquir el més ràpidament possible; crear negocis sense base real; legitimar l'especulació desmesurada; admirar i venerar als nous rics que presumir de no haver generat més riquesa que la seva; desbordar els límits del honest com tribut a la societat opulenta. La societat ha estat massa receptiva a les imatges i valors dels nous agents de la "economia creativa". I en aquest viatge hem arraconat els valors de l'esforç, del treball, del mèrit, de la dedicació, de l'autoexigència; hem substituït l'honestedat pel compliment de codis formals, fets per ser incomplerts sense que es noti.

Els grans protagonistes de la crisi han descansat seva irresponsable actuació en l'aplaudiment de molts altres, que els assenyalaven com a referent des de l'enveja i des de l'admiració. Les mesures dels governs no van a resoldre aquesta actitud. Això depèn de la pròpia societat.

Però seria bo que, des de la política, algú ho recordava. Algú que apel · lar al rearmament moral de la societat; algú que invités a recuperar les bases d'una societat de benestar que no són altres que el treball, la promoció, la formació, l'esforç, el progrés que conviu amb la cohesió social.

Però si esperem que ens resolguin els nostres problemes sense aportar res propi per a aquest objectiu, només aconseguirem aprofundir en la crisi. Al final, tot dependrà, afortunadament, del factor humà.

Miquel Roca i Junyent 25/11/2008 Carta de la Vanguardia

**********************************************************



Aquesta crisi, crec que no l'hem creat nosaltres i al final tampoc l'anem a resoldre nosaltres. En tot cas, les nostres accions han d'anar encaminades a minimitzar al màxim tant la durada com la profunditat de les conseqüències. I en això anem a coincidir, només es va a aconseguir amb esforç. Ara bé, hem d'exigir als nostres polítics que sàpiguen mantenir el timó en el rumb adequat.


Resposta del dia 25/11/2008.

La Vanguardia en català (*)

Ja era hora, per fi podem consultar La Vanguardia en català.
Una vegada em van dir que el diari La Vanguardia era pensat en català i després traduït al castellà per imprimir-lo en paper.
Bé no se si això es exacte, però s'aproxima a la realitat.
Ara i avui gràcies a Google ja podem consultar la versió electrònica del diari en català.
La ciència avança que és una barbaritat.

(*) Ah! per llegir La Vanguardia en català prem el títol d'aquest comentari.

NIT A LA TERRA

La Terra il·luminada durant la nit amb l'electricitat fabricada per l'Home.

En aquesta imatge és pot apreciar les zones de la Terra que estan més desenvolupades. Així podem apreciar com Amèrica del Nord, Europa i algunes petites zones de Àsia i Oceania tenen llum. Mentre que extenses zones de Sud América, África i Àsia tenen foscor.
Quina meravella de fotografia!.

Us aconsello ampliar la fotografia prement damunt de la imatge, per veure-la amb més detall.

Així ens veuen a Espanya. (*)

A la feina on treballo, hi ha alguns companys de feina que fan fan correr un power anomenat "El viaje en tren".

Vull explicar-vos que m'he sentit, com a català que soc, ofés amb aquest power.

(*) Cliqueu el link que hi ha al titol d'aquest missatge. I mireu el power i opineu.
-
-
-
-
-
-

D' on es aquest escut?

Dies enrera estava dinant en un restaurant de fora de Catalunya i penjat a la paret hi havia aquest escut.
El vaig estar observant, i hi vaig reconèixer les 4 barres i també hi vaig reconèixer la creu vermella sobre fons blanc que és present a tants escuts catalans i de fora de Catalunya. I que es l'escut d'Anglaterra per exemple.

Li vaig preguntar al cambrer i no em va saber precisar ben bé a on pertanyia aquest escut, però si que em va assegurar que Sant Jordi és el patró de la ciutat on estava dinant.
Posteriorment he pogut esbrinar que aquest escut és el de la Comunitat Aragonesa. I que la ciutat d’on es patró Sant Jordi, es ni mes ni menys que Saragossa.

M'he quedat realment sorprès, en veure les semblances amb altres escuts de ciutats o viles de Catalunya, per mi va ser una sorpresa agradable.

Si comparem l'escut de Catalunya amb el d'Aragó hi ha semblances que són evidents. I que confirmen que Catalunya i la Corona d'Aragó van estar agermanats durant molts anys.



Potser es ara quan están més separades, per diversos motius que ara no venen al cas.

Pel que fa a la creu vermella sobre fons blanc. L'anomenada creu de Sant Jordi. És un simbol de protecció de l'apostol guerrer Sant Jordi, que protegeix els febles dels atcs del drac. I en un sentit més ampli protegeix el poble de la maldat.

Degut a la gran semblança entre les dues creus de color vermell, son facilment confusibles i estic convençut de que certament tenen relació. Estic parlant de l'emblema d'una de les ONGs més conegudes i populars de tots els temps. La Creu Roja.

No cal dir que els conceptes de bé i mal, es van modificant amb els segles i per tant els objectius perseguits amb aquest emblema també han d'anar canviant segons les circumstàncies del món que les envolta.

En tot cas estic buscant la prova de que ambdues creus vermelles poden estar relacionades. Es cert que la Creu Roja fou fundada a Suissa i es va copiar de la imatge de la bandera Suissa amb els colors posats a l'inrevés. Però també es cert que ambdues creus representen simbols molt similars i tenen unes extensions d'aplicació gairebé universals.

Tant és així que en el món musulmá la figura de la creu es qüestionada per motius histórics evidents, la qual cosa ha obligat a les organitzacions humanitàries d'aquests països a adoptar un emblema més adeqüat a la idiosincràsia pròpia de l'islam. Ens trobem dons davant de la mitja lluna roja.

Ja més recenment sembla que la pròpia Creu Roja s'esta plantejant trobar un emblema que sense connotacions religioses, faci arrivar a tots els paisos l'ideari d'ajuda humanitaria que a al cap i a la fi és l'origen de l'organització Creu Roja. Estic parlant del Cristall Roig o Diamant Roig.

Es evident que els conceptes de bé i mal estan canviant i per tant les simbologies emprades en la seva representació, necessiten una adaptació als temps que corren. Però hi ha conceptes que no canvien, que són perennes. Com ara la solidaritat, la cultura de l'esforç per aconseguir alló que volem, la justícia, la bona fé (segons el terme jurídic de la paraula) i el respecte al proxim.

I aquests preceptes sempre haurán d'estar presents en tota societat, sigui aquesta de la religió que sigui.

Expo 2008

Dissabte passat vàrem estar a la expo, i hi havia un munt de gent, tant és així que per visitar el pavelló del Japó, un dels més exitosos, hi havia dues hores de cua.
Es clar que aquest es un país ple de gent ingeniosa i sempre hi ha qui es busca la manera de saltar-se les dues hores de cua. Per això els japonesos han tingut la feliç idea de penjar uns magnífics cartells avisant que la gent no s’ha de colar.
Dons bé, malgrat els lletrerets, les discussions per la picaresca utilitzada per alguns son continues.

Fidel Castro indignat amb la UE

Fidel Castro defensa tant com pot la seva postura i el seu ideari, però ell sap que el seu sistema polític esta acabat. La qüestió ara no es tant si s'ha de produir un canvi polític a Cuba, com de quina manera s'ha de produir la transició.

I això crec que es responsabilitat de tot el món mundial.
Entre tots hem d’aconseguir precisament que aquesta transició sigui el menys traumàtica possible per a tothom, sobretot per als cubans, ja que si no es fan les coses bé, es poden trobar de cop i volta amb un huracà capitalista que destrossi els fràgils equilibris socials que hi ha a l’illa. Recordin el que va passar amb la Russia pos-comunista.

A fi i al cap els cubans no son gaire responsables de tenir el regim polític que tenen, no oblidem que la revolució no ha premés en cap moment l’alternança política.

Aquí crec que l'estat espanyol hi te un paper important a jugar. En primer lloc pel tema lingüístic, no oblidem que la llengua oficial a Cuba és precisament el castellà. Però es que hi ha més, Cuba va ser una colònia espanyola i molts cubans tenen avantpassats espanyols i catalans.
Per tant molts cubans encara tenen com a “pàtria chica” a Espanya i no oblidem que Espanya encara te interessos econòmics a Cuba, principalment dedicats al turisme.

Tot això dibuixa un “menage a trois” entre Cuba, Estats Units i Espanya al que cal donar-li una sortida airosa.

Es cert que Espanya va sortir molt escaldada i amb la cua entre cames de la guerra de Cuba i Espanya el que menys voldria en la situació actual seria tenir la més mínima discussió amb els EEUU. Però també és cert que Espanya pot jugar un paper important a favor de la normalització de l’illa caribenya i que aquest paper normalitzador li pot interessar als EEUU. Per tant crec que nosaltres hauríem de poder jugar un paper mitjancer, ètic i responsable, entre els nostres dos amics, el poble americà i el poble cubà.

Josep Carreras 50 anys cantant

Tal com van dir ahir per la tele, es difícil trobar un cantant d’òpera que pugui celebrar 50 anys de dedicació. I això precisament és el que ahir va celebrar en Josep Carreras.

Recordaré tota la vida quan Montserrat Caballé va dir al Liceu, aquella frase. “En Josep ja torna a estar entre nosaltres”.
Que era precisament quan recuperat d’una leucèmia, tornava dels EEUU, gairebé com ressuscitat del que per a la època era una malaltia amb uns índex de mortaldat enormes. Diguem que amb la recuperació d’en Josep Carreras hi va haver un abans i un desprès pel que fa a aquests tipus de càncers.

També a partir d’aquell moment en Josep Carreras va tenir un abans i un desprès en la seva popularitat a Catalunya.

Recordo el recital a la vora de l’arc del Triomf, fantàstic.

I per això no em vaig voler perdre el recital del Liceu a la platja. Són 50 anys de dedicació, d’una qualitat professional, personal i humana fora de sèrie.

A la foto podeu apreciar la etapa dels tres tenors, una magnífica idea que ara ja es irrepetible.
Només em queda felicitar al Sr. Josep Carreras per la seva trajectòria de 50 anys i com no, també pel seu recital d’ahir.

Sobre la sequera, ara que no hi ha sequera.

Avui m’agradaria comentar un tema relacionat amb la sequera. Tant que hem hagut de patir les darreres setmanes per estalviar aigua, les multes que s’han posat per gastar aigua per omplir la piscina. Als que en tinguin, que no és el meu cas.
I ara resulta que la Baells llença en direcció al mar, 7 m3. d’aigua per segon. Suficient per omplir una piscina reglamentaria olímpica cada 3 minuts.
Preguntes, A/ Es podrien aprofitar el dipòsits pluvials de que disposa Barcelona, per emmagatzemar aigua potable?. B/ Es podria reenviar aquesta aigua sobrera a l’embassament de Susqueda que encara no ha arribat al 40% de la seva capacitat?. i C/ S’estalviarà ara aigua de la conca del Ter i es gastarà més de la conca del Llobregat?.
Després de l'angoixa viscuda pels ciutadans durant els darrers mesos, els ciutadans tenim curiositat per saber com es gestiona l'aigua quan no hi ha sequera.

SETMANA POÈTICA

Fer una poesia hauria de ser senzill
però no ho es tant com sembla
perquè les paraules es desgranen
sovint massa de pressa
sovint massa a poc a poc
donar-lis el ritme i el to adequats
i que a més a més tinguin sentit
un sentit autèntic
i a poder ser un sentit nou
és difícil, més no impossible
provem’ho dons.

***********************************


NITS


En acabar el dia
ens domina la nit
que s’enfila per arreu
nit i foscor que...
a l’antigor
sovint ens generava por
encara avui si estem lluny
d’arreu
encara ens genera temor
sort en tenim de casa
que n’és de poderós
l’espai amic
per convertir en llum
la nit que ens arriba de l’Univers
llum creada per l’home
llum creada per l’intel•ligència
de la seva ment
que ens dona
la claror adequada
per fruir de la nit dolçament.


*******************************************

Moritz - Catalunya - Espanya ¿?

Bruguers ha dit:

Catalunya i el catalanisme continuen sent l'objectiu predilecte de l'armada mediàtica "madrilenya i/o espanyola"
Cada dia col·leccionen nous enemics.
Cada català és un dimoni en potència i ells fan d'àngel exterminador de bèsties...
Aquest mes la víctima propiciatòria és la cervesa Moritz.
Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio i la premsa-, els mitjans de comunicació de la gran capital han començat a disparar contra els propietaris de la marca catalana, per haver subvencionat l'organització Plataforma per la Llengua.
Es deuen pensar que deu ser una plataforma atòmica.
Com que Corea del Nord ha pactat, ara el gran perill nuclear són la Plataforma per la Llengua i la cervesa Moritz, que etiqueta exclusivament en català.
La família cervesera ha fet una nota pública en que surten al pas contra la campanya i proclamen "el profund compromís amb Catalunya des de 1856. Per això donem suport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana"
Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català perquè és l'idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent del mercat.
Que n'és de difícil, ser normal...


El meu comentari al respecte va ser:

Costa d'entendre tant d'odi acumulat.
Costa d'entendre com Espanya ens menysprea.
Costa d'entendre que malgrat aquesta actitud envers a nosaltres tant grotesca,
vulguin tenir-nos tant si com no a la seva Espanya.
És una actitud ambivalent.
Per una banda ens odien. La qual cosa voldria dir que ens volen lluny d'ells.
A l'estranger probablement.
Per altra banda no volen sentir a parlar, ni de broma, de la més mínima possibilitat de triar com volem el nostre futur.
Qué és el que volen doncs ?
Un sí però no, o un no però sí?.
En alguns aspectes hauríem de ser nosaltres els que hauríem de tenir enveja.
Autovies gratis, nivell de vida real, preus més baixos, aigüa en abundància, etc...
Potser haurem de sortir per la tele arrosegant bidons d'aigüa a mig omplir, amb la roba trencada i fent pena, potser així aconseguiriem fer-los llàstima i caure bé a tota aquesta serie d'envejosos.

En fi, Maragall pretén un estat Federal, Pujol una Federació asimètrica, Montilla no s'ha pronunciat encara, desde Madrid volen café para todos pasando por Madrid, el que està clar és que el tema del encaix de Catalunya amb Espanya encara porta cua.

15 / maig / 2008 21:40

Un carrer per la sra. Mercé Sala

El periodico de Catalunya
Edició digital
Foro un carrer pel Capitan Trueno.
perethor. Barcelona Un carrer per la sra. Mercé Sala


Mentre discutim si hi ha d'haver o no un carrer pel Capitan Trueno. Jo crec que hi ha un tema que no admet dubtes i és precisament el d'un carrer per la Sra. Mercé Sala. Tota una señora de cap a peus. Que ens deixa massa jove i que la recordem amb admiració i respecte de quan va passar per l'alcaldia del barri de Sants. El seu taranná era planer i amable com pocs.

Inadaptats?. No, Desadaptats.

Serie: Un Carrer per al Capitan Trueno
El Periódico de Catalunya
Versió digital

La tira cómica del sr. Horacio Altuna del dia 07/05/2008 ens planteja un tema interesant de discutir, Diu: En aquesta época que a la societat hi ha tanta indecéncia, corrupció i negocis bruts...i que hi ha tan poca ética i honradesa i que el més comú és la inmoralitat i la falta de dignitat.... nosaltres els que som treballadors i honrats.... ¿No devem ser uns inadaptats socials?

Molt bona sr. Horacio, jo més aviat parlaria de desadaptats. Potser varem ser educats per ser gent responsable i amb principis, però si el nostre entorn canvia molt, llavors els nostres principis ja no valen com abans i ens trovem desadaptats. no li sembla?. M'agradaria saber que en pensa d'aixó el Capitan Trueno.

Carrer Capitan Trueno ?.

perethor. Barcelona Des de que he llegit que ........
Des de que he llegit que la Walt Disney está preparant un film sobre el Capitan Trueno, penso que si que será possible posar aquest nom de carrer. En qualsevol cas, és curiós constatar que si els americans donent valor a una cosa, aquesta es converteix en or. Aixó em fa pensar en la pizza i la coca de recapta, mira que fa segles que a Lleida, es fa la coca de recapta que per cert está bonissima, i venen els italians més els americans i ens omplen de pizzes. Quan són molts millors les nostres coques. Enfin, sentit comercial això és el que tenen.

Capitan Trueno o Asterix?

És una llástima que el Capitan Trueno es vegi tant afectat pel tema polític, está clar que en els temps que corren les aventures d'un creuat resulten si més no, políticament incomodes.
Una alternativa que m'agrada molt, pot ser l'Asterix, ja que la seva lluita es contra els romans i pert tant es més neutre. La llastima és que els seus creadors no són locals com si ho eren els creadors del Capitan Trueno.

RUBÉN VELA

Que no me digan
que escriben simplemente,
que dicen el poema
sin pensarlo siquiera.


Que él nace porque sí.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Resposta d'en Pere Tor
Hi ha una tira cómica al Periódico d'avui (03/05/2008) que ho diu molt clar.
La tira és refereix a la pintura abstracta, però es aplicable també a la poesia i a la literatura en general.
El dificil no es pintar o escriure, els uns tindrán més encert i els altres en tindrem menys, el difícil, el que de debó te merit, és que algú et compri el que escrius.
I dic compri en un sentit ampli, em refereixo no solament que algú pagui per les teves paraules, que aixó deu de ser la ostia!.
Si no que algú compri en el sentit de que estigui d'acord, de que pensi que pots tenir una mínima porció de raó i que fins i tot estigui disposat/ada a llegir-te si tornes a fer un altra escrit.
Bé, de moment no és aquest el cas i tampoc crec que arrivi a passar mai, em conformaría que en un reduït cercle d'amistats és mantingués viu un cert esperit de debatre sobre qualsevol tema i amb unes bones ganes de polemitzar, tal com comentaves Bruguers.
Salut 2.

Capitan Trueno. Más madera !!

21:42 1/5/2008 perethor. Barcelona Capitan Trueno. Más madera !!

Ja fa uns quants anys que hi va haver una forta polémica al diari sobre el mitjons de rombos, van sortir estudiosos de tota mena opinant sobre les qualitats de les prendes, recordo que no hi havia día que no sortís algun comentari al respecte. La conclusió final és que no i va haver cap conclusió, tal com era d'esperar certament. Jo en aquella época treballava a la botiga de robes de la meva mare. I si alguna cosa va conseguir aquella polémica, va ser que s'exhaurisin completament les existències de mitjons de rombos a tot el pais, durant mesos els fabricants de mitjons de rombos no van donar a l'abast. Per tant espero que la polémica sobre el carrer del Capitan Trueno duri moltes setmanes, és el millor regal que li podem fer als seus creadors. Felicitats nois.

LOS PERSUASORES

LAS SERIES DE TELEVISIÓN ESPAÑOLAS Y EXTRANJERAS
LOS PERSUASORES(The Persuaders EE:UU 1971)Estreno:España RTVE 1971Duración: 50 minutos.Género: AventurasProducción: ABC

LOS PERSUASORES Roger Moore (archi famoso en españa por su papel protagonista en la serie El Santo), Tony Curtis, acción, buenos guiones, lujo, glamour, coches rápidos, mujeres espectaculares y toda Europa como escenario pueden verse en esta serie de culto -creación de Robert Baker. Curtis era Danny Wilde, un playboy norteamericano con modales de cowboy. Había ascendido desde el bajo fondo hasta convertirse en un magnate petrolero.A cargo de Roger Moore estaba Brett Sinclair, un aristócrata británico también millonario y playboy pero con el estilo y la elegancia propias de la nobleza. Juntos lograron una química perfecta: funcionaban en contrapunto; al principio eran rivales y después se hicieron inseparables amigos. Galanes maduros y millonarios, fueron rescatados de la cárcel por el Juez Fulton, quien los convocó para resolver casos difíciles.La serie estaba llena de hermosas jovencitas, y ubicaba la acción en lugares paradisíacos como la campiña inglesa, París, Roma o Milán. Fue traducida a 23 idiomas diferentes y aún hoy se sigue dando en diferentes países. Un dato curioso: el rol de Danny Wilde pensaban ofrecérselo originalmente a Rock Hudson, pero no pudo ser.Baker trabajaba acomodando los guiones a los actores, en vez de hacer al revés, como suele ser lo más común. En Europa el éxito del programa bordeaba el delirio; en Australia también; en España sólo duró una temporada. Sólo en los Estados Unidos fue recibida con más frialdad, a raíz de que mostraba ese país como una "antigua colonia de Su Majestad Británica" e inferiorizaba sus costumbres frente a los usos ingleses...Además de que el miembro norteamericano del dúo aparecía como un grosero 'advenedizo' en comparación a su distinguido compañero. Al término de la serie Roger Moore emplearía esta distinción en uno de sus más célebres personajes, esta vez de la pantalla grande: James Bond, el implacable agente 007..

Reparto
Roger Moore Lord Brett Sinclair
Tony Curtis Danny wilde
Laurence Naismith Juez Fulton

GALERIA DE FOTOS

http://www.teacuerdas.com/nostalgia-series-persuasores.htm

Un carrer pel "Capitan Trueno" ?.

Tema: INICIATIVA D'EL PERIÓDICO
Un carrer per al Capitán Trueno
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA i COM Ràdio promouen una iniciativa per tenir un carrer a Barcelona amb el nom de Capitán Trueno. El famós heroi creat el 1956 per Víctor Mora i Miguel Ambrosio Zaragoza té entre els seus fans el columnista Arturo San Agustín, que apadrina la idea.

perethor. Barcelona
¡ Que tiempos aquellos !
El Capitán Trueno fué el cómic mas leído de mi juventud. Tenía todos los ingredientes para ser un best-seller. Aventura a grandes dosis, sensualidad, humor, algo de violencia y por encima de todo caballerosidad a raudales. Una calle para Capitán Trueno me parece bien, pero en su contexto, aquellos años 70 cuando el mejor campo de fútbol, era esa calle por donde apenas pasaban coches, la mejor videoconsola, esa maquina del millón del bar de la esquina donde podíamos jugar a pesar de ser unos crios, y lo más parecido a internet que existía eran los radioaficionados que erán capaces de escuchar emisoras de cualquier parte del mundo mundial. Creo que la calle del Capitán Trueno debería de ser un homenaje a esa época feliz a su manera, a mi manera.

18:31 26/4/2008 Danny Wilde y Brett Sinclair..
Calles para las series inglesas de los 70, que son muy buenas.
Los Persuasores, Los Protectores, Los Invasores, Los Vengadores, Los intocables y todas aquellas series inglesas de los años 70 también merecen una calle. Además tenían unas sintonías buenísimas y eran muy elegantes y con mucho fair play. Eran como la saga de James Bond en elegancia, simpatía e ingenio. Bien merecen también una calle las series televisivas inglesas. ¿O es que han de ser sólo los personajes de cómic españoles?. Mi idea también es muy buena, ¿no?. Apoyo lo de dedicar una calle al Capitán Trueno, pero ha de ampliarse a más personajes de ficción y a gente que los ha creado para la tele, el cómic, el cine, etc.

Danny Wilde y Brett Sinclair.. La de los Intocables se refiere a la serie de los 60 con Robert Stack y no se si es inglesa. Se trata de la vida de Elliot Ness y sus compañeros en la lucha contra los criminales y facinerosos, también llevada al cine hace unos años y protagonizada por Kevin Costner, con Sean Connery como uno de sus ayudantes.