Un dia alegre

Ahir va ser un bon dia. A la tarda em vaig trobar amb els amics, vam fer la tertúlia dels divendres i cap a les nou vaig anar cap a casa a sopar amb la familia.
A la nit els catalans de l'any va estar força interessant, els tres finalistes eren magnífics i finalment va guanyar el que jo crec que es el millor.
Per aixó avui tinc un dia alegre. Si els hi pogués dir als tres finalistes els hi diria, però em contentaré a posar-ho al meu blog. Felicitats als tres.

KAMAKU

Avui ha estat un dia plenament KAMAKU.
Es tractava de plantar un arbre, així que em agafat el cotxe ens hem anat a Olérdola a la finca de la Muntanyeta.
Ens havien dit que portessim una pala de jardí ( ahir a corre cuita vam anar a la ferreteria a comprar-la). També haviem de portar aigüa amb un bidó.
La sorpresa ha estat el desplegament. La guardia urbana d'Olérdola dirigint el trànsit de KAMAKUS. A una explanada hem deixat el nostre vehícle entre mig de més d'un centenar.
Hem fet mitja hora de cua perque ens donesin els nostres respectius arbrets (anavem 3), varis camions del ADF, una ambulància, un camió de l'ajuntament d'Olérdola, molt profesional val a dir. Encavat hem caminat 10 minuts i un ADF, molt amable ens ha dit on haviem de plantar el nostre arbre. La sorpresa es que el forat per posar l'arbre ja estava fet, així que en 10 minuts escassos ja teniem l'arbret plantat.
Bé la nostra consciencia ecológica ha quedat satisfeta, però d'alguna manera hem pensat que havia estat massa facil, massa KAMAKU.
Esperem tornar dins d'un any a veure si el nostre arbre a sobreviscut a l'estiu.

Video clip de la Festa de Sant Medir

Tal com ja vaig fer l'any passat, aquest any ja está apunt un video clip basat en el material gráfic de la Festa de Sant Medir 2008. Molt aviat el podreu veure a la web www.sant-medir.com

La botiga del meu avi 1920

El meu avi en Pere Lloveras va neixer a un poblet aprop de La Seu D'Urgell a principis del segle XX. Amb apenes 20 anys va emigrar de La Seu cap a Barcelona on va començar a ser dependent d'uns magatzems anomenats "El barato" de Barcelona, que eren uns magatzems molt importants en aquella época i que estaven situats a la Ronda de Sant Antoni. Mes tart es va establir pel seu compte i va tenir una parada juntament amb un soci, al Mercat de Sant Antoni, fins que al 1926 va llogar un local al carrer de Sant Medir del barri de Sants, on es va establir ara si, completament pel seu compte.
Els principis del negoci del meu avi van ser francament modestos, el mercat de Sants feia poc que s'havia inaugurat i encara tenia poc moviment. Per altra banda el meu avi tenia poc capital, així que va començar el negoci amb poc gènere per vendre. I el lloguer se li menjava quasi tots els beneficis que feia.
Malgrat aixó poc a poc el meu avi va anar fent clientela, i va arribar a tenir un negoci amb més empenta.

La botiga del meu avi 1921

La meva avia, la Julia, era una noieta prima i una mica alta, amb un caracter molt fort, de jovenenta havia patit de febres reumátiques, així que els metges li havien aconsellat fer "el canvi d'aires" que era alguna cosa semblant al que avui en dia en diriem fer turisme rural.
Més tard la meva avia treballaria en una tintoreria de l'Avinguda Mistral i també al carrer Urgell on tenia una clientela molt apreciada. Per posar un exemple uns bons clients que tenia eren els Santpere, que eren gent de l'espectacle i portaven a rentar i planxar robes de qualitat.
Un dia el dependent del barato en Pere Lloveras va entrar a la tintoreria del carrer Urgell i en veure aquella dependenta, donç bé alguna cosa devia passar.
Perque a partir d'aquell dia, els moments lliures d'en Pere Lloveras acabaven sempre en donar voltes a l'entorn del Carrer Urgell. Je, je.

El festeig 1921

El 05/06/1921. El meu avi Pere i la meva avia Julia ja eren mig novius, aquesta foto els mostra amb un decorat tipic de la época, en forma de cotxe, la nena petita era la carabina en aquest cas una germana petita de la meva avia.

El casament dels meus avis 1925

El 05/07/1925 es van casar els meus avis. Fa grácia veure els vestits i les maneres de fer de l'época.

La botiga del meu avi 1926

Aquell 1926 va ser sonat perque pocs mesos després de casar-se els meus avis, va neixer la meva mare. La Carme. Dos anys més tard naixeria la meva tieta la Margarida.
L'any 29 va ser el del crac de Nova York, aixó va enlentir el bon funcionament del negoci del meu avi i malgrat tot va seguir endavant.
Poc a poc la botiga del meu avi va anar agafant volada, clientela, anomenada i per tant vendes i va començar a donar beneficis.
Que ningú s'enganyi tots els negocis que es munten només perduren en el temps si aconsegueixen fer-se un lloc en el mercat i tenir beneficis.
Per tant els meus avis van tenir bona fortuna, perque el negoci els va somriure.
El que passa es que la fortuna va durar poc.
En arribar el 36 i esclatar la guerra, el negoci va començar a anar malament. A la ciutat el menjar escassejaba, així que el meu avi va enviar la dona i les dues filles a casa de l'hereu, al poble d'aprop de la Seu D'Urgell, al menys allá tenien el menjar assegurat. Mentres tant el meu avi va continuar a Barcelona, tot sol, fent funcionar la botiga com va poder.

La botiga del meu avi 1930

A la primera meitat dels anys 30.
La botiga del meu avi era de teixits en peça, la industria catalana per excel.lecia era la textil, les dones sabien cosir i cosien per a tota la familia, des de camises, pantalons, calçotets, etc.
Tot just començava a haver-hi petits tallers que feien alguna roba confeccionada, molt primaria i alló era estrany per als habitants de la Barcelona dels anys 30.
A l'hombra de la potent industria textil, els negocis de venda al detall de gèneres en peça van disfrutar d'una bona ratxa. Fins que va arribar el 36.

La botiga del meu avi 1936-1940

L'any 39 la meva avia va tornar amb les nenes a Barcelona, una Barcelona que donava pena de veure, malgrat tot la retrovada va ser molt emocionant.
Uns díes després d'acabar la guerra, uns homes vestits de militar es van incautar el poc gènere que el meu avi tenia a la botiga.
Per tant el meus avis van quedar completament arruinats.

Es va haver de començar de zero, novament.

El parlar català va quedar prohibit i uns tiets meus que eren de la quinta del biberó van estar 7 anys entre la guerra i els camps de concentració, lluny de les seves cases.
Un d'ells quan va tornar a casa seva, va tornar-hi cec. La sort va ser que al cap d'uns mesos d'estar a casa, ben cuidat i de poder menjar alguna cosa, el meu tiet va recuperar la vista.

La festa de Sant Medir

La festa de Sant Medir de l'entorn del mercat ha anat molt bé.

Després de 14 anys la festa continua tenint un nosequé especial.

Pel que fa als voluntaris hi ha hagut una forta renovació.
Tothom ho ha fet molt bé.